ESPURNES

Quan els vidre fan espurnes de cristall lluent i fil de plata,
reflectint el seu mirall com si fos font d’il·lusió,
sentir el seu crit no és ferida. Si no llum que crida i estel que fuig.
És l’escletxa on mil paraules posen veu a la fredor.
Trenquen formes, obren vides, neixen, canten i s’esquerden quan ens miren,
fent-se pols amb la tardor.
I si la il·lusió és fantasia, el seu desig n’és claror. Tan transparent com el vidre
i tan fort com un petó.
Arestes obren la terra, quan es claven fent soroll i tremolen com la vida,
que es trenca amb la clau que tanca el sol.
Rialles d’un passat perdut, del cel escombren estrelles amb l’espetec de l’absurd,
que ens apropa i ens separa.
Escampant al vent la flama de l’enyorança llunyana per mil batecs de color.
I si la il·lusió és fantasia, el seu desig n’és claror, tan transparent com el vidre…
I tan fort com un petó!

Autor: Josep Maria Sentís

Enllaç a la pàgina personal de Josep Maria Sentís

A %d blogueros les gusta esto:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close