Pàgina personal dedicada a l’autor
Compartim des d’aquest espai una petita mostra de les seves creacions.
Amb un clic sobre el Títol tindràs accés al Poema triat.
Per a llegir tots els títols seguits pots continuar fins al final d’aquesta pàgina.
ÍNDEX
3- RECORDS
Tots són records d’un record,
es desfan volant al vent.
Desitjos que mai es compren
són regals dels dies que ens diuen adéu.
Amagats sota el noguer,
dins la fageda florida
amb el color del vespral,
desperten uns sentiments.
De les branques esventades
cauen fulles bressolades
i volen als nostres peus,
senyalant-nos un camí.
Adormides semblen ara
estores del nostre destí,
barrejades amb les tiges els nostres peus les trepitgen
i ens descobreixen un cel, poc a poc…
A l’horitzó retallat
per la carena que el trenca
sense voler fer-li mal,
blau o gris, groc o núvol, llençol que llevem del llit
i amb el cant del passerell
composem la nostra història,
tan real com un mateix.
Il·lusions deixem tancades
amb el verb d’un temps passat, passat
perdut de la vida, el pany el tanca la clau…
Enrere mai és present,
present futur que camina.
Autor: Josep Maria Sentís
2-TANT COM NOSALTRES
Escorcollant la tenebra amb llum de plata vermella,
llampec que crema la terra com el blat segat del cel;
esglai que brama ple de foc, rogenc esclata al desig,
enroscant-se amb el plor de l’enyorança que brolla
en el passat del present de la teva mare terra,
una terra que ja no és verge per ningú.
Tancat a dins de nosaltres resta el batec d’un viscut;
perdem el temps en recances i gemecs sense ressò,
enganys que amarats s’esberlen per precipicis de fang,
i tens al món la mà estesa de sentiments i promeses
estavellades al so de la xerrameca,
xerrameca que omple la gargamella seca,
com la suor pel cos ens esbrina les vergonyes
de recons desconeguts, per indrets que són dreceres.
Parpelles dormides s’enlairen per despertar i descobrir
tan llarg el camí camina, que no el pots pas seguir
tots son vells, tant com nosaltres!…
Autor: Josep Maria Sentís
1- ESPURNES
Quan els vidre fan espurnes de cristall lluent i fil de plata,
reflectint el seu mirall com si fos font d’il·lusió,
sentir el seu crit no és ferida. Si no llum que crida i estel que fuig.
És l’escletxa on mil paraules posen veu a la fredor.
Trenquen formes, obren vides, neixen, canten i s’esquerden quan ens miren,
fent-se pols amb la tardor.
I si la il·lusió és fantasia, el seu desig n’és claror. Tan transparent com el vidre
i tan fort com un petó.
Arestes obren la terra, quan es claven fent soroll i tremolen com la vida,
que es trenca amb la clau que tanca el sol.
Rialles d’un passat perdut, del cel escombren estrelles amb l’espetec de l’absurd,
que ens apropa i ens separa.
Escampant al vent la flama de l’enyorança llunyana per mil batecs de color.
I si la il·lusió és fantasia, el seu desig n’és claror, tan transparent com el vidre…
I tan fort com un petó!
Autor: Josep Maria Sentís
Tornar a l’inici d’aquesta pàgina
Tots els autors publicats en aquesta web.
A Josep Maria Sentís el nostre més sincer agraïment.
Barcelona 2019
PROARTCAT - POESIA 