Presentació del llibre de Santi Mercader «Visions i records»

Resum

La sensibilitat està definida com a «manera peculiar de sentir o de pensar». No pot haver-hi Poesia sense aquesta qualitat i en aquest acte es va viure en directe amb una intensitat que la va fer especialment gran.
Gràcies a Santi Mercader per compartir sense filtres estètics la bellesa de la sensibilitat al natural i felicitats per aquest primer poemari.
El nombre d’assistents que va omplir la sala d’actes va demostrar a l’autor que el seu camí com a poeta quedava molt més que aprovat.

Barcelona, Gener 2023

Compartim algunes imatges de l’Acte.

Difusió

Dimars 31 de Gener

a les 19,00 hrs.

Sala d’Actes del CC Can Deu

Plaça de la Còncordia 13 / Metre línia Verda / estació Les Corts

Intervindran:

Pablo Méndez (Editor de Ediciones Vitruvio)
Ricard Mas ( Crític d’Art )
Santi Mercader ( Autor de l’Obra)

Si estàs interessat a assistir hauràs de fer la inscripció en l’enllaç que et ressaltem a continuació però si no t’és possible i ho decideixes a última hora en la recepció del Centre et facilitaran l’accés.

Acte realitzat

Santiago Mercader i Saavedra (Barcelona, 1981)
Doctor en Història de l’Art i divulgador cultural
“L’ART ÉS LA MEVA VIDA,
SENSE ELL RES SERIA”

Aquesta frase em defineix bé. Poc abans de fer divuit anys vaig decidir estudiar Història de l’Art. Penso que és una de les millors decisions que he près en la vida. L’Art, en totes les seves manifestacions (música, fotografia, poesia, pintura, escultura, arquitectura, cinema…) m’aixopluga sota el seu mantell protector i em guareix dels mals d’aquest món. Em dona el bo i millor. Em permet aprendre i aixeca la meva ànima més enllà, a l’horizó.


La poesia, és el primer art que vaig intentar cultivar. Abans i tot de triar estudis.
Recordo haver començat a escriure a l’adolescència, amb quinze o setze anys. Per a mi
era aleshores una via d’escapament, un mitjà per expressar sentiments o canalitzar emocions sobretot quan a l’escola les coses anaven malament o quan m’encapritxava d’alguna noia que ni cas em feia. Vaig guanyar un segon premi en un concurs.

Abans d’entrar en la vintena els meus poemes parlaven d’amor no correspost, d’enyor, de solitud… Sempre m’he considerat una persona sensible, tirada endins, que ha projectat cap al món interior. Els meus referents aleshores eren poetes que conexia de les classes de literatura catalana (m’encantava Josep Carner i Joan Maragall) i espanyola (Juan Ramón Jiménez i Miguel Hernández). Després vaig descobrir altres ànimes poètiques com Khalil Gibrán, que m’acostà a l’inefable… I així vaig anar escrivint, com a teràpia, com a font de plaer i escapatòria durant més d’una dècada, fent
autoconsum i no mostrant a ningú ni una línia dels meus versos.


Quan passava dels trenta i ja tenia consolidada una feina (que també era una passió) vaig compartir amb amics/gues alguns dels poemes i em van animar a ferlos públics i a continuar escrivint. Conèixer nous poetes com el malaurat amic i veí Francesc Orenes i Navarro (†2022), gran vitalista i per a mi sàvia font d’inspiració , em va esperonar a intentar publicar-los. Un altre cop de sort va ser trobar-me amb el poeta i editor Pablo Méndez (Ediciones Vitruvio) el 2021: una jugada del destí. Assertiu des del primer dia, em va recolzar en la idea de publicar una selecció dels meus poemes en forma de llibre (el segon si som estrictes, ja que abans vaig escriure la meva tesi doctoral publicada). És el
llibre que teniu a les mans: Vivències i records (Recull poètic 2000-2017) que aplega el millor del meu corpus d’obra; el d’un poeta que es considera amateur, no pas professional, però que se sent una ànima sensible en un món hiperactivament digitalitzat, autocomplaent i superficial en excès. En una època obsessivament visual com l’actual –tal i com el poeta Joan Teixidor ha afirmat– confio que aturar-se a llegir poesia una estona, a pensar, en fí, a reflexionar no sigui una temeritat.

Poema

Obrint l’àlbum de fotos…


Avui he obert una finestra al record.
Passant fulls d’un àlbum de fotos,
m’he adonat com és de traïdora,
selectiva, la nostra memòria.
Un pot creure que allò viscut romandrà
i que els noms, vivències i imatges
seran tancats en calaixos per demà.
Però la sorra continua caient
i allò que semblava durador, immutable,
perd la seva raó de ser
quan es perd en el pou de l’oblit:
que n’amaga els pensaments,
que n’oculta els neguits
d’allò que fou i ja no és.
Arbitrària, atzarosa és nostra memòria,
ofusca belles vivències,
rellueix tristes històries
i tot vol sotmetre a inquietant destí.
Soc un ahir.
Una foto oblidada,
pendent d’ésser fullejada,
recuperada d’un bagul fosc i empolsit.
I entre foto i foto d’un tapís
es teixeix la vida d’un mateix.
Els fils són els dies,
les costures els anys,
la vida és la imatge:
records en retalls.


11 Juliol 2005

web del CENTRE CÍVIC CAN DEU

Portada

A %d blogueros les gusta esto:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close