Escorcollant la tenebra amb llum de plata vermella,
llampec que crema la terra com el blat segat del cel;
esglai que brama ple de foc, rogenc esclata al desig,
enroscant-se amb el plor de l’enyorança que brolla
en el passat del present de la teva mare terra,
una terra que ja no és verge per ningú.
Tancat a dins de nosaltres resta el batec d’un viscut;
perdem el temps en recances i gemecs sense ressò,
enganys que amarats s’esberlen per precipicis de fang,
i tens al món la mà estesa de sentiments i promeses
estavellades al so de la xerrameca,
xerrameca que omple la gargamella seca,
com la suor pel cos ens esbrina les vergonyes
de recons desconeguts, per indrets que són dreceres.
Parpelles dormides s’enlairen per despertar i descobrir
tan llarg el camí camina, que no el pots pas seguir
tots son vells, tant com nosaltres!…
Autor: Josep Maria Sentís
PROARTCAT - POESIA 